16 de novembre de 2014

:-) ‡

i quan somrius,
el cel somriu amb tu
i l'estel creua l'horitzó
i aquell ocel que vola ben alt
s'endinsa entre núvols i estrelles,
entre el sol i la lluna
que acarícia dolça 
i tendra
el teu alé content 
que convida
a riure amb tu

9 de gener de 2014

Capítol 1 ‡

21 d'octubre de 2013

     Benvolgut,

     després de tots aquestos anys, després de tot el que hem passat junts, dels somriures i els bons moments, dels plors i les baralles, açò s'ha acabat. Encara no em faig a la idea de que has sortit de la meua vida i probablement em coste moltíssim acceptar-ho. Però és el millor per a mi. No m'has tractat com em meresc i jo no sóc el titella de ningu i és per això mateix que he pres aquesta decisió, encara que tu també m'hages obligat d'una manera o de l'altra.

     No et pots imaginar el mal que m'has fet. Tots aquestos anys d'amistat no t'han importat gens. Perquè érem amics i ho has fet tot malbé. Ets un egoista i un mal amic. Com pots haver-me enganyat d'aquesta manera? Mai ningú m'havia fet tant de mal com tu ara.  Ningú. I has sigut tu precisament, una de les persones a les que més m'estimava, qui ha decidit fer-me patir d'aquesta manera, demostrant-me que m'has enganyat i que no sóc gens important per a tu.

     Va ser un 1 d'octubre, saps? Jo me'n recorde. I vint dies després ací estic, escrivint aquestes paraules que mai llegiràs, però que sols tu series capaç de comprendre a la perfecció. Abans quan pensava en tu, pensava en un bon amic, un germà, una persona bona, sincera i increïble. I ara... Ara no ets res per a mi. No ets ni tan sols el tio que m'ha deixat després de prometre'm que açò no era un rotllo d'una setmana, que volies estar amb mi i que cada vegada t'agradava més. Ni això. Perquè el que has fet tu no ho ha fet ningú. M'has deixat destrossada, ja no sé ni qui sóc. Abans podia contar-te qualsevol problema, si la meva vida era un caos intentaves ajudar-me. Però ara ets tu el meu problema, ets tu qui ha fet de la meua vida un infern del qual no puc sortir. I no hi puc fer res. No puc deixar de plorar i pensar en aquestos vint dies que han significat per a mi més que els quatre anys anteriors. Vint dies en els quals t'he conegut millor que mai i en els que t'he deixat veure com sóc de veritat. Però està clar que per a tu no han significat res. Ni jo he significat res. Mai. Perquè si no no hauries fet açò. T'ho haures repensat, hauries valorat quines serien les conseqüències. Però no ho has fet i ací estic, feta pols.

     No sé què fer, per primera vegada en la meua vida estic completament perduda i ningú em pot ajudar a sortir de tota aquesta merda. Perquè totes les il·lusions que m'havia fet, tot aquest temps pensant que podria passar alguna cosa entre nosaltres algun dia, tot això s'ha fet ha esdevingut una realitat de sobte i, també de sobte, s'ha anat a la merda. Per tu. Sempre per tu.

     Perquè per tu estic així i no crec que açò millore en molt de temps. Però el pitjor de tot és que fins i tot ara, destrossada i perduda, ho donaria tot per tu, tot. Perquè malgrat que no signifique res per a tu, t'estime. I t'he estimat sempre. I és que l'amor no ha de ser recíproc i això ho sé molt bé. Perquè el que jo sent és amor. No sé quina classe d'amor, però amor de veritat. Perquè faria qualsevol cosa per tu, malgrat que sé que tu no faries res per mi, perque no m'estimes, perquè no sents el mateix que jo ni mai ho has sentit ni mai ho sentiràs. I és una merda, i no m'ho meresc, ho sé. Però no puc evitar-ho.

     Ja ho veus. T'odie per deixar-me i més d'aquesta manera, però t'estime perquè no puc fer res més que estimar-te. I així estic. I tots aquestos anys han acabat així. I tot ha sigut per la teua culpa. Així que espere que açò que per a tu haurà sigut una experiència i per a mi està sent un infern t'ajude a prendre millors decisions al futur. No tinc res més a dir-te.

     Adéu,

A.

7 de gener de 2014

El camí més llarg ‡

     No se'm dóna bé prendre decisions. Intente no fer-ho mai, perquè sempre acabe fent les coses malament. És per això mateix que moltes vegades deixe que els altres decidisquen per mi, em deixe aconsellar, de vegades de la manera menys convenient. Però això ha de canviar. És el meu moment, el moment de començar a viure la meua vida i no la que els altres volen que visca. És cert que no tinc res clar, que no sé què vaig a fer amb la meua vida, però també és cert que he d'arriscar-me pel que m'estime i això pense fer. No vull llevar-me un dia dins de vint anys i veure que duc una vida que no m'agrada, i ara és l'hora de començar a prendre les decisions que espere que em duguen pel millor camí. Canviar la meua manera de veure les coses, ser realista, no negativa, canviar d'amics i d'ambients, prioritzar i decidir què és important i què no ho és. No sé com eixirà tot açò, però sí sé que les coses no poden seguir com fins ara.

     És hora de començar a viure per fi.

6 de gener de 2014

D'amants com nosaltres en són parits ben pocs ‡

«No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.»

Els amants - Vicent Andrés Estellés

5 de gener de 2014

Liberto i el redoble americà ‡

«Alicia, Alfredo, Antonio, Carlos, Carmen, Enrique, Elisa, Francisco, Fernando, Isabel, Juan, Juana, Juanita, Jorge, Julio, Julia, José, Luis, Luisa, Manuel, Miguel, María, Pedro, Pablo, Pepe, Pilar, Rafael, Ramón, Rosa, Ricardo, Roberto, Vicente, Rebeca, Virginia...»

Liberto i el redoble americà - Arthur Caravan

4 de gener de 2014

(Ja ha començat) el bon any ‡

     Aquest 2013 ha sigut un any dur, encara que també un bon any. Hi ha hagut pèrdues, però també hi ha hagut guanys. Supose que, ara que comença un any nou, cal valorar què ha sigut bò d'aquest any passat i què ha sigut millorable, encara que pense que no se'm dóna gaire bé.
     Si parlem de les pèrdues, se m'acudeix una de grossa. I és que perdre un amic sempre és dur. Jo només espere que tot torne a ser com abans, encara que necessite un temps per acceptar tot el que hem viscut aquest any i fer-me a la idea de com estan les coses ara mateix. És curiós com la mateixa persona et pot arribar a fer tan feliç, però també et por ferir tant. Prendre la decisió d'allunyar-me d'ell ha sigut molt dur, però era el que havia de fer, tant pel meu bé com pel seu. Ambdós necessitem espai i temps per assimilar la situació. I quan passen uns dies, unes setmanes, uns mesos, tot tornarà a ser com abans. Perquè tot torna a començar.
     En quant als guanys... N'hi ha hagut moltíssims. Gent nova i meravellosa que m'ha fet riure i passar bons moments. Persones que han esdevingut quasi imprescindibles i amb qui he viscut moments inoblidables aquest últim any. I no puc estar més agraïda a aquestes persones tan especials, no sé com els ho podria compensar, però estic segura que trobaré la manera. Estic molt contenta d'haver trobat persones tan increïbles, perquè gràcies a elles sóc una mica més feliç.
     Aquest ha sigut l'any de les rialles, de la música, els amics i la festa, l'amor frustrat, l'amor que arriba  i l'amor que se'n va, de començar a viure la meua vida, dels viatges i els somnis fets realitat, l'any de Mishima i de l'harmonia i d'estudiar com una boja. Malgrat alguns mals moments, aquest any m'ha deixat molt bon sabor de boca i només espere que el 2014 siga igual o millor.

3 de gener de 2014

Menjars al llit i somnis en la taula ‡

«He vist la paraula "follar" escrita amb lletra de xiquet 
Trenca el llit del Senyor Pena i Mr. Avorriment
Pesto pa' quinze que en som sis!
Tira-li sabó a la rata que hi ha dins del vàter
Amaga les muntanyes de paper i aprova l’examen
Eno i Lou reed es despedixen de Bach des del balcó
Llava la roba amb pinces d'estendre
Clava el suavitzant dins de la nevera
Pop corn i Wonder dog es fan un petó al terrat 
Toca el tambor a l'entrada del menjador
Grava a la veu amb reverb, i grava-la i clava-la dins d’un cossiol
M'han dit que faran un parc industrial a l'entrada del pàrking
Dóna'm un xuxo, un ruta i un cigarro que tinc fam
Treu el whisky per les orelles i et farem una infusió 
Entra en patins i toca l'acordió
Tira't a terra i desplega els llençols 
Pren-te un fong i mor-te de calor!
Algú ens vol dir alguna cosa amb el grinyolar de les portes 
S'ha obert una llosa del pis i hem vist un cuc 
Dóna-li droga al samurai que t'ha furtat l'estimada
Toca el rock and roll de les cinc del matí!
Enfonsa el pis i riu-te de la policia que et demana la taula de mescles
Tremola per l'skinhead i dóna-li un flam amb nata 
Demà em furtaran la bicicleta i aniré a peu
Belmondo canta un tango i Domengo un flamenco 
Toca el Hallogallo a les dotze de la nit de l'any següent
Àfrica Verda i Coltrane se't clav en pels forats del nas
Fes un submarí baix de taula i traga't tot el fum
Dóna'm una banderilla que avui estic trist 
Avui he vist una xica rubieta que ahir hem va mirar
Ahir se'n va anar per la porta la xica rogeta que ahir em va mirar!
Ai!, la xica de roig, la xica de verd i la xica de blanc 
s'enduen muntanyes de llibres, muntanyes de discos, 
muntanyes de roba, muntanyes de paper 
perquè la casa cau i els esperits es queden!»

Menjars al llit i somnis en la taula - Arthur Caravan