21 d'octubre de 2013
Benvolgut,
després de tots aquestos anys, després de tot el que hem passat junts, dels somriures i els bons moments, dels plors i les baralles, açò s'ha acabat. Encara no em faig a la idea de que has sortit de la meua vida i probablement em coste moltíssim acceptar-ho. Però és el millor per a mi. No m'has tractat com em meresc i jo no sóc el titella de ningu i és per això mateix que he pres aquesta decisió, encara que tu també m'hages obligat d'una manera o de l'altra.
No et pots imaginar el mal que m'has fet. Tots aquestos anys d'amistat no t'han importat gens. Perquè érem amics i ho has fet tot malbé. Ets un egoista i un mal amic. Com pots haver-me enganyat d'aquesta manera? Mai ningú m'havia fet tant de mal com tu ara. Ningú. I has sigut tu precisament, una de les persones a les que més m'estimava, qui ha decidit fer-me patir d'aquesta manera, demostrant-me que m'has enganyat i que no sóc gens important per a tu.
Va ser un 1 d'octubre, saps? Jo me'n recorde. I vint dies després ací estic, escrivint aquestes paraules que mai llegiràs, però que sols tu series capaç de comprendre a la perfecció. Abans quan pensava en tu, pensava en un bon amic, un germà, una persona bona, sincera i increïble. I ara... Ara no ets res per a mi. No ets ni tan sols el tio que m'ha deixat després de prometre'm que açò no era un rotllo d'una setmana, que volies estar amb mi i que cada vegada t'agradava més. Ni això. Perquè el que has fet tu no ho ha fet ningú. M'has deixat destrossada, ja no sé ni qui sóc. Abans podia contar-te qualsevol problema, si la meva vida era un caos intentaves ajudar-me. Però ara ets tu el meu problema, ets tu qui ha fet de la meua vida un infern del qual no puc sortir. I no hi puc fer res. No puc deixar de plorar i pensar en aquestos vint dies que han significat per a mi més que els quatre anys anteriors. Vint dies en els quals t'he conegut millor que mai i en els que t'he deixat veure com sóc de veritat. Però està clar que per a tu no han significat res. Ni jo he significat res. Mai. Perquè si no no hauries fet açò. T'ho haures repensat, hauries valorat quines serien les conseqüències. Però no ho has fet i ací estic, feta pols.
No sé què fer, per primera vegada en la meua vida estic completament perduda i ningú em pot ajudar a sortir de tota aquesta merda. Perquè totes les il·lusions que m'havia fet, tot aquest temps pensant que podria passar alguna cosa entre nosaltres algun dia, tot això s'ha fet ha esdevingut una realitat de sobte i, també de sobte, s'ha anat a la merda. Per tu. Sempre per tu.
Perquè per tu estic així i no crec que açò millore en molt de temps. Però el pitjor de tot és que fins i tot ara, destrossada i perduda, ho donaria tot per tu, tot. Perquè malgrat que no signifique res per a tu, t'estime. I t'he estimat sempre. I és que l'amor no ha de ser recíproc i això ho sé molt bé. Perquè el que jo sent és amor. No sé quina classe d'amor, però amor de veritat. Perquè faria qualsevol cosa per tu, malgrat que sé que tu no faries res per mi, perque no m'estimes, perquè no sents el mateix que jo ni mai ho has sentit ni mai ho sentiràs. I és una merda, i no m'ho meresc, ho sé. Però no puc evitar-ho.
Ja ho veus. T'odie per deixar-me i més d'aquesta manera, però t'estime perquè no puc fer res més que estimar-te. I així estic. I tots aquestos anys han acabat així. I tot ha sigut per la teua culpa. Així que espere que açò que per a tu haurà sigut una experiència i per a mi està sent un infern t'ajude a prendre millors decisions al futur. No tinc res més a dir-te.
Adéu,
A.
